Entre 2 GEGANTS


ENTRE 2 GEGANTS. UNA CULTURA QUE ES NEGA A MORIR. GENT del nord i del sud dels Pirineus reflexionA sobre la seva identitat cultural

	Apunts de direcció L’amor em va portar a Barcelona el 1989 No sabia gaires coses de la ciutat ni de la regió. Amb tota seguretat superava el llistó dels tòpics de sol, platja, toros, paella, sangria i festa, però no puc dir que en fos cap entesa. Era abans dels Jocs Olímpics del 92. El FC Barcelona encara no havia guanyat cap Champions i molts turistes ni tan sols havien descobert Gaudí. Avui tothom coneix el Barça, i tots els visitants de la ciutat s’han fet una foto a la Sagrada Família, encara que em temo que no gaire gent s’ha adonat que molts dels habitants d’aquesta regió, inclosa una porció del sud-est de França, arrufen el nas quan els estrangers es refereixen a ells com a espanyols o francesos. Jo també desconeixia això el 1989. Sabia que parlaven una llengua diferent, però ignorava que la seva literatura fos més antiga que la castellana o la francesa. Ni tan sols sospitava que aquesta llengua mil•lenària i aquesta cultura havien estat perseguides i prohibides durant tres segles. I quina és la situació actual? Quanta gent sap que un bon grapat de les llengües oficials de la Unió Europea són parlades per menys gent que la que parla el català? Algú s’ha assabentat que aquesta llengua no té tractament oficial a la UE? Visc a Catalunya des de fa vint anys i ja en porto uns quants vinculada al món de la poesia, col•laborant amb compositors que musiquen versos de poetes catalans i cantant aquest repertori en els seus recitals. He copsat el pols d’aquesta cultura durant el temps suficient com per poder dir que es troba en bona forma, i que, malgrat els temps difícils, s’ha mantingut productiva i sana des que segles enrere, els seus primers poetes, els trobadors, van començar a escriure versos en una llengua ja diferent del llatí, molt abans que els seus veïns castellans i francesos s’adonessin que podien fer el mateix amb els seus propis dialectes orals. Ja feia uns anys que participava activament al CAEAC quan vaig proposar als seus integrants la idea d’aquesta pel·lícula. Sense cap mena de dubte, el seu entusiasme i el seu suport han fet possible que el somni esdevingués realitat. De seguida vam estar d’acord que era el moment just de convidar gent del nord i del sud dels Pirineus perquè expressessin el que sentien envers la seva identitat cultural. També vam coincidir a deixar la política al marge, ja que la immensa majoria de l’arc parlamentari català, des de l’esquerra fins a la dreta, passant per un ampli centre, acostuma a estar d’acord en la defensa dels temes culturals propis del país. Aquesta és una pel·lícula que tracta de sentiments, de música, de versos, de tradicions, de gent corrent. No va d’ideologies ni, encara menys, de races: no existeix l’ètnia catalana i tothom que ho vulgui, pot ser català, sigui de la religió que sigui, i vingui d’on vingui. Ser català és estimar, fer servir i protegir aquesta llengua tan antiga. Ser català és compartir aquest esplèndid territori i gaudir d’aquesta preciosa cultura, una cultura tan rica com vulnerable que Europa no es pot permetre el luxe de perdre. Aquesta és la força d’aquest film Tracta de com David intenta sobreviure entre dos gegants. Però en aquesta adaptació del segle XXI no hi ha lluita. No hi ha pedres que vulguin ferir cap enemic. És principalment amb l’ús de la seva paraula que aquest poble intenta reconstruir casa seva. I és aquesta paraula la que no està disposat a deixar-se prendre. I per què remenar un conflicte que no és generador de violència i que no és gens atractiu per als mitjans de comunicació internacionals? Doncs, per això mateix. Perquè creiem que és l’hora de la paraula. És hora d’ensenyar al món que un poble sencer ha sabut sobreviure a una ocupació de segles sense fer servir la violència. I que vol seguir per aquest camí perquè està convençut que és l’únic camí possible. Aquest hauria de ser el model a seguir i no el de les bombes generadores de titulars de premsa. Els conflictes d’Irlanda del Nord i del País Basc afecten uns cinc milions d’habitants, mentre que el conflicte de l’àrea cultural catalana suma una població tres vegades superior. Els dos primers conflictes són presents als mitjans de comunicació internacionals de forma regular. El tercer no hi és pràcticament mai. No som ingenus Som conscients que la violència ven diaris i fa pujar les audiències. Però, com a persones vinculades a la cultura que som, no podem deixar de creure que aquest és un model macabre i pervers que no podem ni volem aprovar. Nosaltres volem tornar el poder a la paraula. Volem tornar a creure en la utopia. En aquesta pel·lícula no hi intervenen actors. Cap de les persones entrevistades ha seguit un guió preestablert. I què ens ha dit, la gent? Bàsicament ens ha obert el cor. Un cor fort, endurit, però que batega imparable, esperant el dia en què finalment la justícia prevaldrà per damunt de la força. Hem aconseguit un document entranyable. Estem encantats amb el resultat estètic i enormement satisfets pel discurs narratiu, farcit de contingut i emotivitat alhora. Hem fet el que profundament sentíem que havíem de fer: deixar parlar els pacífics, aquells que mai no han estat vençuts perquè s’han sabut defensar amb la paraula. I tothom hauria de prendre’n nota. Ja va essent hora que el món entengui que només el ple restabliment dels drets culturals perduts tornaran la justícia a aquest poble que ha decidit defensar-se sense vessar sang. Seria un exemple del fet que els homes i les dones som capaços de caminar cap endavant sense repetir els mateixos errors fins a l’infinit. Mentrestant, en aquest racó de la Mediterrània, aquesta gent seguirà escrivint poesia i l’anirà cantant, tal com ho feien els primers trobadors, i, qui sap, potser els dos gegants, per primer cop a la història, faran un esforç per escoltar el que diuen i començaran a defensar-los, a estimar-los o, si més no, a respectar-los. O, posats a imaginar, qui sap si les institucions europees no deixaran de mirar cap a una altra banda mentre aquests dos estats fan l’impossible per aconseguir que els trets culturals diferencials de tot un poble desapareguin per sempre. Posats a ser utòpics, que no em guanyi ningú...